Buscant Or

La vida és un joc al que vulguem o no vulguem hem de jugar amb les cartes que ens han donat, improvisant sobre la marxa i amb les armes que hem anat adquirint al llarg dels anys.Si ets un immigrant a Austràlia amb un nivell d'anglès prou insuficient com per no poder seguir el ritme d'una conversa entre australians, diguem que és com si tinguessis un 1 i 1/2 en una partida al 7 i 1/2, llavors tens 2 opcions, o et retires o et tires un “farol” i jugues com si no tinguessis res que perdre i molt que guanyar.

Buscar treball a Austràlia en aquestes circumstàncies és el més semblat a anar de “farol”, però amb la sensació de que tothom sap quina carta tens. Encara que com va dir Henry Ford: “Els que renuncien són més nombrosos que els que fracassen”, o com diuen casa meva: “ de perdidos al rio”, fins que no es mostren les cartes de cap a munt no se sap qui guanya la partida, així que aquí estem disposats a seguir insistint fins que tots aixequin les seves cartes.

Buscar treball en aquesta ciutat, és com buscar el daurat a l'època de la Febre de l'Or, sembla que tothom ho troba però cal picar pedra fins a trencar la maça. Mai saps on pots trobar la pepita d'or, però mai has de deixar de buscar i mantenir l'esperança, que diuen que és l'últim que es perd. De moment, seguirem buscant el daurat a les pàgines web d'ofertes de treball, contactes i aviat començarem amb les empreses de selecció, on sembla que et poden facilitar un mapa de la zona, encara que mai saps molt bé de quin costat estan, del que busca o del que compra l'or.

Així que mentre posem en joc l'esperança, seguirem el que va dir en Samuel Beckett, i que a mi em va ensenyar la meva amiga Beatriz (a la qual envio un petó insol.lit! i al seu Roger, i de pas a tots els que ens segueixen cap per munt).

"És igual, prova una altra vegada, 

fracassa una altra vegada, fracassa millor."

La veritat és que no se si sabrem fracassar millor, però segur que provarem moltes més vegades.

Sobre les ones o gairebé

Des que a principis del segle XX, el Hawaià Duke Kahanamoku va exportar el Surf des de Hawaii a Austràlia (i posteriorment a EUA), els australians senten una veritable obsessió per aquest plàtan gegant aixafat  i que rellisca encara més que la pell de la fruita en sí mateixa.

Aquí podries arribar a passar sense cotxe, sense Internet, sense casa i fins i tot sense diners, però si no tens un plàtan d'aquests (o boat, com diuen ells) no et donen ni la visa de turista!.El surf és aquí una religió i com totes, té els seus sacerdots (aquests van de negre, però de roba de neoprè).De fet, l'aigua del mar és una excusa per poder fer surf, mentre menys pacífic estigui el Pacífic, millor.

Quan vam arribar a Austràlia, tenia el propòsit ferm  de fer un curs de surf per instruir-me en la litúrgia, però vet  aquí, que després de visitar la primera platja, veure les ones, i observar com treien algun que altre del mar amb una moto aquàtica, vaig arribar a la conclusió que, per ofegar-se no és necessari pagar els gairebé 100$ que val un parell d’hores de classe, et fiques, t'ofegues i punt! I els diners t'ho gastes en l'últim gran àpat que et donis abans de la tragèdia!. 

Però la Montse va pensar, que res  millor que un curs de surf per ofegar-me en el meu 38 aniversari, i després d'intentar convèncer-la que, amb el pagament del curs no et regalen les abdominals, no va haver-hi manera i al final va pensar que si després de surfejar no em sortien les dichoses abdominals  a l’estómac,  ja trobaria a algun surfista  amb una tauleta de xocolata per estómac, si acabava sent un bon àpat  pels  taurons!.

Així que el 14 de Gener de 2011, no oblidaré mai aquesta data, vam agafar el ferri a les 8 del matí cap a  Manly, una de les zones amb major caché surfista  i més boniques, per què no dir-ho, per trobar-nos amb el sacerdot en qüestió, que en veure'ns, ens va mirar amb cara de: “ que guay, aneu a surfejar per primera vegada!” i jo el vaig mirar amb cara de “i tu ets el que em trauràs  de l'aigua quan m'ofegui?”, perquè, i ho sento noies, el tio tenia més pinta de cambrer de xiringuito que de machito alfa amb cos de Men Health.

Poc després, ens donaven un vestit, negre, de neoprè, i un plàtan aixafat amb pinta que l'havien fet amb els trossets de taules trencades que havien anat arribant a la platja i que van pertànyer a altres principiants ja ofegats en el mar.

Així que després d'escoltar atentament 5 minuts les explicacions del que havíem de fer i el que no, sense assabentar-me casi de res, perquè ho explicava en Inglés surfista (que encara es més incomprensible que l'australià i amb una cantarella de cantant de regee), va i ens diu el tio, que va, que al mar!. Però que diu aquest tio!!, vostè ha vist que ones!!, vostè ha vist el meu plàtan!!! (perdó, l'aixafat, s'entén), vostè ha vist els meus  “michelines”!!!!..., però de cop i volta, una cosa em va tranquil·litzar, no, no va ser el mar, ni la brisa, ni Montse xisclant-me, ni la pastilla que vaig prendre mitja hora abans, va ser, que vaig recordar que encara no havia pagat i que si aquell cambrer de xiringuito volia cobrar havia de sortir amb vida de l'entramat!. 

4 hores més tard, 3 litres d'aigua salada més en el meu cos, un dit del peu pràcticament inservible, un genoll que sembla d'una altra cama més grossa, i la vergonya de veure com diversos nens de 5 anys passaven dempeus per davant meu sobre una taula de surf, morint-se del riure, i enfotent-se de mi, perquè no era capaç ni de mantenir-me tombat sobre el plàtan aixafat!, vam donar per acabada la sessió, de cinema còmic per als nens, s'entén ,clar, i vam marxar  cap a la nostra casa, després que el surfista ens digués això de: “Molt bé nois, gairebé el ho heu aconseguit!”, el què?, morir ofegats? . I vam arrossegar el nostre destrossat  cos cap al llit de la nostra habitació, amb ganes de no tornar a veure ni un plàtan més en la nostra vida!.

Aquest matí en aixecar-me, m'he donat un esglai de tres parells de nassos, quan m'he tocat l'estómac i he notat alguna cosa dura!!,he aixecat la samarreta i..,falsa alarma, pensava que m'havia sortit mitja abdominal, però era solament un blau d'una ostia contra el plàtan aixefat. I és que on es posin els de Canàries que es treguin els altres.

L´aigua també cau capxvall

Fotos de la ciutat de Brisbane

M'imagino que aquests dies Austràlia està essent notícia en la majoria d'informatius i per desgràcia, no ho és per bons motius. Com ens han preguntat diverses vegades si ja hem comprat un bitllet a l'Arca de Noé, anem a explicar una mica la situació.

Austràlia té una superfície de vuit milions de Km2. Europa deu milions, aprox. La zona que està inundada és la regió de Queensland que ocupa una superfície d'un milió i mig de Km2. França i Alemanya juntes ocupen un milió de Km2 però, en tota aquesta àrea viuen “només” 4 milions d'habitants. En aquests moments,  a Queensland, és època de pluges, encara que aquestes estan sent les més abundants dels últims 40 anys.

Ver mapa más grande

Fins ara la zona inundada era aproximadament la que ocupa França i Alemanya juntes, però havia tingut relativament poca afectació en la població, aquest continent està pràcticament buit. Encara que ha afectat a  les collites (hi ha productes que han desaparegut dels súpers, com el Mango) o reserves naturals.

El problema ha arribat quan l'embassament de Wivenhoe s'ha anat omplint d'aigua fins al punt de córrer el risc de rebentar la presa, així que han hagut d'obrir les comportes, generant un problema amb la crescuda del riu Brisbane (que dóna nom a la ciutat).

Si fins ara la població no havia estat tan afectada, (és un dir, per que havien mort 9 persones i hi havia 40 desaparegudes) ara es veu massivament afectada. La població australiana es concentra a la costa, en 5 o 6 grans ciutats, una d'elles, les tercera més gran, és Brisbane on viuen uns 2 milions de persones, al que se suma que és una de les ciutats més turístiques, just l'època de l'any en la qual ens trobem, aquí es estiu.

Us imagineu agafant un dia un bot per la Diagonal per que l'aigua arriba fins al tercer pis de les torres de la Caixa?, doncs bé, això és el que ha passat a la ciutat. En obrir les comportes, el nivell del riu que recorre tota la ciutat s'ha elevat entre 5 i 7 metres. El resultat són gairebé 2 milions de persones afectades, 15.000 cases totalment inundades, 40.000 parcialment inundades, unes 120.000 llars sense electricitat, i un riu que se’n porta tot el que enxampa per davant. Ara mateix hi ha 15 persones mortes i 70 desaparegudes.

Els canals de notícies que retransmeten les 24 hores la crescuda del riu, van actualitzant aquest marcador que tenen permanentment en la pantalla, i els centres d'acolliment estan abarrotats de gent. Els supermercats es van buidar fa ja uns dies i les persones que tenen malalties cròniques tenen problemes per poder aconseguir la medicació. Us en recordeu del Katrina? A la gent la van portar a l'estadi, aquí no poden, està inundat.

El que més preocupa a les autoritats és que es trobaran quan comenci a baixar el nivell de les aigües del riu. Temen que sigui molt pitjor. Hi ha barris on possiblement no puguin tornar en 3 setmanes i és possible que en el centre de la ciutat no es pugui entrar en 1 setmana. L’exèrcit ja es prepara per fer les feines de neteja, encara que de moment estan enviant aliments i roba per proveir a la gent que no en tingui i ja han avisat que ningú se li ocorri beure aigua de l'aixeta directament sense abans bullir-la.

Però si després de veure les imatges per televisió i premsa, de barris sencers inundats amb l'aigua per les teulades i gent damunt d'elles demanant ajuda no et deixa impressionat, el que per descomptat no et deixa indiferent és la resignació i calma amb la qual s'estan prenent aquesta catàstrofe la gent. La majoria d'ells a les seves declaracions són comprensius amb el que està passant i encara que derrotats en moltes ocasions, semblen acceptar que alguna cosa així és impossible de preveure i encara més, s'està fent tot el que es pot. No es veuen reaccions desesperades, al contrari, la sensació és que tot passarà i que cal esperar fins que la tempesta passi, la qual cosa no deixa de ser per sí mateix admirable.

Per sort, per nosaltres esclar, estem a Sydney, aproximadament a 1000 km de Brisbane, amb temps més aviat assolellat i el que és més important el riu Brisbane no passa per aquí, amb la sensació de que allò és una altra part de món, sinó fos per la televisió. Però la realitat és que en un inici pensàvem anar a Brisbane a instal·lar-nos i més d'un ens va aconsellar anar allà perquè era una ciutat més econòmica, però Sydney ens va agradar encara que per això haguéssim de pagar un preu. Ja ho diuen de vegades no donen duros a cuatre pessetes.

Tant de bo, a les persones que viuen en Brisbane només els costi diners.

Sydney no es ciutat per pobres

Un quilo de tomàquets 4$, un enciam iceberg 2$, un quilo de cebes 3,5$, un mango 4$ cadascun, un quilo de pollastre 9$, un quilo de vedella 25-30$, un bitllet d'autobús 4$, un targeta de 10 viatges només pel autobús 16,30$, llogar una habitació d'un pis 200$ preu mínim PER SETMANA, fer un curs d'anglès per poder treballar 20 hores, 180$ per setmana, el ferri per anar a la zona nord de Sydney i creuar el riu Parramata 13$ anada i tornada, un paquet de pà de motlle marca blanca 2,75$, una ampolla d'aigua del súper 1,5$ (les de marca 3$) una ampolla d'oli d'oliva d'1 litre 10$, canviar el visat de turista a estudiant 550$, una cervesa en un bar decent de 6 a 8$, trobar una llauna de tonyina per 1 dòlar un miracle, pernil dolç 15$ el quilo, un quilo de pomes 7$, trobar una barra de pa és difícil, trobar-la per menys de 2$ un ofertón, 375 ml de sabó per al cos d'oferta 5$ i un cafè en un bar del centre perquè se't passi l'esglai després d'un dia de compres 4$.., com deia l'anunci... viure a Sydney un temps… ens costarà un ronyó i part de l'altre.Per tota la resta si encara tens la Mastercard és que t'ha tocat la primi i un premi gros!!.

Anar a un gran súper (aquí la marca més vista és Coles o AIG), és com anar a una batalla, jo crec que la gent no va a comprar, agafa un carro i van donant voltes pels passadissos del súper, quan posen un article en oferta (ho van fent durant tot el dia), es llancen a per ell i arrasen l’estanteria, si no vols entrar en conflicte, et quedes amb les restes o senzillament, sense res.

 
Aquí hi ha tres classes de productes, la marca blanca, la d'oferta, i el producte de marca, aquest últim sabem que existeix però encara no hem aconseguit saber que se sent al provar-ho, de fet, crec que veurem abans un cangur creuant un pas de vianants a Sydney (quan els tinguin, clar).

Per sort, ara ens mudarem a un nou “apaaaartment” (aquesta història veurà la llum en un proper  capítol, i no serà curta, precisament), prop de Haymarket, que és un gran mercat central on la majoria de parades les regenten xinesos i a part en un mercadillo també venen fruita, verdura, etc.., i per sort, a millor de preu, li diem el melcadona!

Però com una cosa no treu un altra, també haig de dir que des que estic aquí, el tomàquet sap a tomàquet, la vedella a vedella, i el pollastre a teriyaki ( bé això solament si ho menges en un restaurant, sinó sap a pollastre, pollastre)!, el que  vull dir amb això és que m'agradaria saber què cony he estat menjant jo aquests últims 2 o 3 anys!,(que obrin una investigació ja!!, qui s'ha quedat amb el gust de les coses!!?).

Encara que com sol succeïr, tota moneda té la seva cara i la seva creu. Sydney és una ciutat meravellosa pels no fumadors, pràcticament no trobes a ningú pel carrer fumant, no veus burilles a les platges o el terra i des que hem arribat no recordo fum de tabac a prop de mi, crec que és perquè aquí en els paquets han suprimit el missatge del tabac mata, pel de el tabac arruïna. Se m'oblidava l'últim article de la llista; un paquet de cigarrets 20$.

 Perquè després diguin que els diners no son importants!

Nota: La llista de preus ha estat revisada i analitzada minuciosament per la Montse, així que en molts articles hem tingut la nostra pertinent discussió, ella creu que compro molt barat!. (però com el que escric encara sóc jo, jejeje ;-)….., ayyy!, això ha estat un clatallottttttttt!.

Aussies al Volant

Si pensem que Austràlia és un continent que està bastant allunyat de tot el món, ens pot donar una idea de com són els Australians. No em vull ni imaginar l'aïllat que podien arribar a sentir-se fa 15 anys, abans que Internet ens donés la sensació de que tot està molt més proper del que realment es troba, o 40 anys abans, quan arribar fins a aquí havia de fer-se per vaixell. El meu Pare tenía un oncle que se li va ficar en el cap que volia anar-se a Austràlia en els anys 40, (no en va la seva família era coneguda com els grills, per les bogeries que de vegades se'ls arribaven a ocórrer),així que amb el seu nen i la seva dona va decidir embarcar-se cap aquí, després de 15 dies en vaixell i al arribar a Brasil, la seva dona, la tia del meu pare, li va dir que, o ella, o els cangurs. 40 anys més tard van tornar a Espanya, des de Brasil, es clar!. 

Això ha fet dels Australians uns personatges si més no entranyables, almenys a primera vista, són extremadament educats i agradables, si et veuen amb un plànol a les mans et pregunten si necessites ajuda (suposo que amb el que costa arribar no volen que a més ens perdem) i fan veritables esforços per fer-se entendre, i això és realment admirable!, sobretot pel seu accent (gairebé com un andalús intentat pronunciar bé la Z, perquè si no, no se li entén. Alguna cosa titànica, la meva mare porta 50 anys aquí i encara està en això).

Però, (tot té el seu “però” en aquesta vida, fins i tot els diners!), quan es posen al volant, són com a animals engabiats. Aquest mateix home o dona que acaba de dir-te on trobar la propera parada de bus, t'ha acompanyat i fins i tot t'ha pagat el bitllet perquè no portes canvi, et pot atropellar amb acarnissament si et pares en la següent parada i se t'ocorre creuar el carrer amb el semàfor en vermell per als vianants. Perquè, no és que no et vegin o vagin de pressa i no els doni temps a reaccionar, no, no, és que apunten i acceleren.
Existeixen 2 tipus de conductors temeraris, el silenciós i el follonero. El primer es caracteritza per la seva extrema habilitat per apropar-se a tu sense que t'adonis, és com un tauró o un tigre d'una pel·lícula que fins que la música no sona no t'adones que està allà, a l'aguait. Per sort els pot el seu desig d'atropellar-te i quan són a punt d'aconseguir-ho acceleren com a bàrbars i llavors se'ls pot esquivar en l'últim moment als crits de uyyyyyyyyyy!!!!.., (això sona igual en anglès que en espanyol). El segon, el follonero, es veu millor des de la llunyania, però és bastant més desagradable, ja que normalment porta la música a sac i el motor sona com 10 tràilers arrencant, però el que els distingeix per sobre dels altres, és la seva manera d'insultar-te quan no han aconseguit agafar-te, treuen el cap per la finestreta i deixen anar això de Fuck youuu!!, i un munt de paraules absolutament inintel·ligibles per mi, encara que tot arribarà, si abans no atropella algú.

Per sort, alguns semàfors de vianants tenen la decència d'anunciar-te els segons que et queden per poder creuar el carrer, la qual cosa és d'agrair, ja que quan un cotxe s’apropa d’ aquesta manera pots saber els segons que et queden de vida o game OVER!.., perquè aquí el temps en el qual el ninot està en verd ho van calculant en funció del  record mundial dels 100 metres llisos, cada vegada que s'aconsegueix un nou  record, tornen a baixar el temps de creuar el carrer, vaja.. que jo ja estic sofrint pels propers campionats del Món!!..

En fi, sembla ser que el neng de castefa tenía un avi australià que va emigrar a aquestes terres i va tenir descendència, així que no m’estranyaria que el dia que pugui entendre millor els insults del conductor  follonero, em digués alguna cosa així com: “ Que pasaaaaaaaaaaa neeennnnggg” but in English, of Course!

The New Year´s Eve a Sydney

Web dels Focs artificals a Sydney

Ahir vaig penjar al bloc l'espectacle que ells en diuen The New Year´s eve (que així escrit queda preciós, però vés tu a saber com es pronuncia), i que ve a ser la mare dels focs artificials de la galàxia, però no pels focs, no, que ho són (5 Milions de $ de pressupost), no pel lloc en si, que ho és, qualsevol paraula es queda curta, creieu-me.., sinó per la quantitat de gent que ho arriba a veure.

Perquè tingueu una idea, la gent no surt del treball i es va a veure els focs artificials, noooooo, que vaaa!, la gent s'aixeca a les 7 del matí, si, si, a les 7 del matí, s'agafa els seus estris, que no són una cadira i una ombrel.la, no, són tots i quan dic tots, són tots, els utensilis per fer una barbacoa, amb el carbó i el necessari per encendre la barbacoa i Sydney sencer, (no vagi a ser que a algú se li oblidi la metxa per encendre els focs, això sí com t'enxampin amb una ampolla d'alcohol, encara que sigui per a la farmaciola, et cremen a tu també al pont), i es posen a fer cua per poder entrar en el Domain o al Botanic Garden, que és la zona propera a Harbour bridge (l’estrella de l'espectacle) i l'opera Sydney (relegada a un segon pla).

Però quan dic cua, em refereixo a la mare de totes les cues!!, tu la veus i dius, això ha de ser que algú s'ha desmaiat, i quan arribes, el que et desmaies ets tu. De fet la gent, com passa tant i tant de temps, es dedica a fer figures amb la pròpia cua!!!., perquè després arribis allà i no puguis veure ni el bridge, ni l'opera i a més corres el risc que t'enxampin l'alcohol i et llencin a tu també a la barbacoa!.

Total que després de que la Montse, la Mariana (una amiga nostra) i jo mateix, ens trobéssim en aquesta situació, vam decidir fer cas a una vilatana molt simpàtica que uns dies abans ens va advertir: “si a veure els focs tard arribeu (cap a les 10 del matí aproximadament), directament a Darling Point anireu”, i així ho vam fer, amb l'esperança que la cua no ens obligués almenys a haver de fer figuretes xineses.

I així va ser, la veritat és que vam arrivar allà i vam poder entrar amb molta tranquil·litat, ensenyant prèviament que en les borses no portàvem alcohol, i ens vam preparar amb menjar per a un regiment, a que arribessin les 12 de la NIT, i veure els focs. 

Això si tenen el detall que com la gent va tan aviat, fan uns focs previs a les 9 de la nit, d'una quart  d'hora, que et deixen amb cara de: “ A veure si s'han equivocat, han pres la metxa equivocada i han tirat primer els de les 12, Per què si aquests són els previs com seran els principals?”, i efectivament els previs són bons, de fet jo no hi havia vist res així, ni anterior, ni posterior!, Però, els de les 12, els de les campanades, els del canvi de l'any, això…, això és EL MES ESPECTACULAR QUE HE VIST EN LA MEVA VIDA!!, (i admeto que la meva vida pugui contenir poques coses espectaculars), però incloc la meva, la de Montse i la de Mariana que també va estar allí i les d'uns quants que estaven allí per primera vegada, si s'ha de jutjar per la cara de: “ Pensava que el 5-0 del Barça- Madrid era el més gran que podia haver-hi vist, però això és com fer-ho en la final de la Champions League!, en el Bernabéu!!!!!!!!!!!!”.

Així que ja tinc nou ídol, em vaig a ratllar el nom de Messi de la samarreta del Barça i em vaig a posar la de l'oncle que va encendre la metxa aquesta nit!, aquest, aquest si que és d'un altre planeta.