Capxmunt

Repasant totes les histories que hem anant  escribint durant tot aquest temps, vaig trovarme, entre els primers artícles i amb motiu de la primera modificació de la data del viatge amb el següent:

“John Lennon, en la cançó Beautiful boy va dir: “Life is what happens to you
While you're busy making other plans” que més o menys ve a ser: “La vida és el que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans”, Machado ens va ensenyar que “caminante no hay camino, se hace camino al andar” i jo afegiria a l'atzar!, Shakespeare va deixar escrit que “el destí és el que barreja les cartes, però nosaltres les juguem”, Virgili ja en l'antiguitat coneixia que: “ El que ha de succeir, succeirà”, bé això últim ho va dir Virgili i la meva mare que ho repeteix constantment sense tenir tant de nom...”

La vida que segurament es dona, ja qui es qui la dona, i que segurament es la mes caprixosa de totes les conegudes, ens ha fet posar punt i final (qui sap si seguit), a aquesta historia de amor y odi a Australia, de la misma forma que la vam començar, de forma inesperada.

Els motius pels quals vam haver de tornar, van ser mes que importants per fer-ho i encara que aquest no sigui ni el lloc ni el moment per explicar-ho potser si que ho es per dir-vos que ja som aquí, a Barcelona, i que estem desitjant tornar a veure-us, a tots.

7 mesos desprès d´alegries, decepcions i sobretot sorpreses, només podem dir que si tinguessim que tornar a fer-ho, ho tornariam a fer tot amb els ulls tancats, desde la anada a la tornada, per que com va dir Eduardo Galeano en una entrevista que ens va enviar la meva amiga Cris (mil-lers de gracies):

“Yo no creo que valga la pena vivir para ganar, creo que vale la pena vivir para hacer lo que la conciencia te dicte que debes hacer y no lo que te conviene.”

Així que, si algú ho te en ment i no hi ha ningú que aconsegueix treure-li del cap, ens tindrà a nosaltres per ajudar-lo i explicar-li tantes coses com necesiti, però aquí va un avançament, el mes bonic que hem trobat allà no ha sigut ni el lloc, ni el moment, ni els cangurs, ni les platges, sino els amics que ens van envoltar d´estima desde el primer fins al darrer moment. Per a ells aquest darrer capítol, be, per ells i per ma mare que sap que me la estimo molt i li torno a dir per si no li he dit prou.

Esperem que us haguem fet passar una bona estona a tots els que ens heu anat seguint  i que aviat sigueu vosaltres els que ens feu passar una bona estona a nosaltres.

Un petó a tots, Us estimem.

Montse i Francesc.

El paradís

Si us dic que existeix un lloc al planeta, que a escassos metres d'una platges precioses, es troben muntanyes de mes de 2500 metres d'alçada amb els seus cims nevats, que en les seves aigües es banyen, dofins, lleons marins, foques i balenes, i us demanés que li poséssiu nom, la majoría coincidiríem a anomenar-ho "el paradís". Els Maoríes li van posar el nom de Kaikoura i se suposa que des d'aquesta península de la illa sud, el Semideui Maui-Tikitiki va posar les seves posaderes per pescar l'illa nord de Nova Zelanda. Pesqués o no des d'aquí l'illa el tal Tikitiki, no tinc cap mena de dubte que és un lloc destinat als Déus de la religió que siguin.

La nostra primera parada a la illa sud, després de superar les nostres estretors dins la caravana, ens va regalar aquest lloc i per celebrar la trobada amb el paradís ens vam enrolar en una petita excursió per poder veure les balenes, abans de que l'estupidesa humana acabi amb elles.

Així que entre l'excitació i l'expectació vam pujar al vaixell amb el que vam anar  a veure les bèsties que habiten aquest lloc, tal com feien les ànimes dels grecs que ajudats pel barquer Caronte creuaven el riu Aqueronte fins a arrivar al món dels Déus.

15 minuts després d'haver sortit, de sobte, el vaixell es va parar i al crit de balena a la vista, la dotzena de persones que anàvem en el vaixell vam sortir disparats a coberta de tal forma que jo no descarto que algun caigués per la borda.

Als pocs minuts d'estar buscant una balena en el mar com si sapiguessim que haviem de veure, el capità ens va demanar que tornéssim als nostres llocs ja que havíem d'anar a un altre lloc a buscar-les, així que ens vam anar tots a seure com si ens haguessin trencat la joguina nova.

La bona notícia va arribar als pocs minuts de travessia on al crit d'alguna cosa es mou al mar, ens vam amuntegar tots una altra vegada i van aparèixer uns animalets, rapidisims, juganers i graciosos anomenats dofins. La majoria de nosaltres hem vist un, dos i potser fins a tres fent piruetes als parcs aquàtics, però quan un veu uns 500 al mar, fent piruetes, saltant i volant al costat del vaixell, la imatge és aclaparant, senzillament per que la vista ni tan sols abasta a veure a tots aquests fantàstics cetacis alhora i el cervell a comprendre que està succeint.

I quan encara ens estàvem recuperant d'aquesta impressió, de cop, va aparèixer un dels animals mes impactants que solquen els mars i habiten la terra. Les balenes són mamífers que necessiten sortir a la superfície uns 15 min. per agafar aire i tornar a submergir-se una altra vegada, fins a un màxim de 2 hores i mitja.

Per a una persona que el peix mes gran que ha vist a la seva vida, sense tenir en compte els de la peixateria, són els que es troben en la peixera dels nebots de Montse, veure una balena és un treball de comprensió de l'incomprensible. Després de milions de documentals, fotografies i històries sobre balenes, la primera visió d'aquestes sempre agafa d'imprevist i esglaia, com esglaia tot el que la naturalesa ens ha donat i l'home s'entesta en no valorar en la seva justa mesura, suposo que perquè aquestes mesures són massa grans perquè alguns les puguin entendre.

Però si hi ha un moment màgic, aquest moment és el de la sumersió de la balena a les profunditats. En l'era de les computadores, robots, avions transoceànics i xarxes socials, la visió d'aquest instant deixa en dubte tot el que l'home ha creat i del que se sent tan orgullós, per que Mai, Mai l'home serà capaç de reproduir, ni amb computadors, ni robots, i molt menys a les xarxes socials, la imatge d'una gegantesca cua de balena elevant-se entre el cel i el mar per tornar a desaparèixer per les profunditats de les que va venir.

Potser, els maories tinguessin raó, i aquest semideu que va pescar l'illa nord des de la sud, encara es trobi per aquí, en les profunditats, deixant-se veure de tant en tant per respirar,i tots puguem compartir una mica de la seva divinitat, per que desprès de tot ¿Qui voldría marxar del paradís?

Embolica que fa fort

Com no ens venia de gust esperar la resposta de la companyia aèria per saber com arribar fins al nostre destí inicial i ells no van mostrar cap interès en què arribéssim, l'empresa que ens llogava la campervan, per sort, no va tenir inconvenient en què la recollíssim a Auckland i la deixéssim en Christchurch, sense cap càrrec!!. Potser per aquest motiu, ens va obsequiar amb una discreta furgoneta de color verd i lila, i una dona en el sostre en postura sensual enviant un petó, amb la que passar inadvertits.

Així que vam seguir amb els nostres canvis de plans i vam decidir anar a la recerca del nostre  destí, per terra i per mar, això si, ja que ens havien donat la possibilitat de veure l'illa nord, Anàvem a desaprofitar-la?, doncs si, als nostres companys de viatge se'ls va acudir anar a veure hobbiton, el lloc on es van rodar les escenes de les cases dels hobbits a la película del senyor dels anells (Genial, et vas a l'altra punta del món per veure cases de nans amb peus de gegants i portes rodones). Una vegada allí en vam assabentar que per construir-ho van haver de recorrer a l´exercit Neocelandés, la qual cosa ben pensat tampoc és tan excepcional, en un país amb només 4 milions a habitants i 70 milions d'ovelles, van haver d'escollir entre l'exercit o les ovelles, encara sort que no es va rodar a Espanya, si han de triar entre la cabra i l'exercit, a la pobre la maten a treballar.

Varem reprendre el nostre camí amb la ferma promesa d'intentar arribar a la illa sud en el menor temps possible però almenys podent visitar les icones de la nord, encara que això ens obligués a conduir en algun moment sense llum del dia. Així, entre paisatges pensats per somiar, se'ns va fer de nit amb el que vam haver de parar en un car park. Aquests són espais per a caravanes, que es troben en la majoria de pobles i ciutats en Nova Zelanda, amb banys i dutxes públiques, mes nets i polits que els de molts hotels, fins i tot fan competicions per veure quin és el més net i més cuidat.

El car park en qüestió estava situat en Taupo, i allà va començar el drama, com aconsegueixes cuinar, canviar-te, sopar i dormir en una caixa de sabates, 4 persones?,La veritat? No ho aconsegueixes, cuines malament, sopars poc, gairebé ni et canvies i dorms amb malsons, vaja que solsament ens va faltar la Mercèdes Milá amb connexions en directe.

Però el pitjor, va arribar al dematí, que per descomptat va ser molt, molt d´hora. Al desordre li vam posar color, però això no va ser res comparat amb la temptativa de vestir-se en la hortera caixa de sabates en la que dormíem. Després que em posés els calçotets de Marco, Montse els meus, Marco les calces de Jackie i Jackie, bé Jackie no ho se, ni era qüestió de preguntar-li.( i menys en anglès), vam intentar posar més desordre en el desordre generalitzat el que ho va convertir en el caos, i quan ja em temia l'arribada dels germans Marx, amb Groucho i el seu germà Harpo amb arpa inclosa, entrant per la porta posterior de la furgo i dient això de :” Caramba , no li seria mes fàcil ficar la cabina dins de la maleta?.” de cop, com si d'una equació quàntica es tractés, es va fer la llum, i per fi, vaig trobar el forat dels meus pantalons, Montse els seus sostens, Marco el seu jersei de 300$ (no se si he comentat que és italià), i Jackie, bé, Jackie suposo que ho va trobar tot per que va sortir de la caixa vestida, i de cop, com una bon cop de puny a la cara, i no va ser el fred que tallava la cara com a fulles d´afeitar, ens va despertar una de les imatges més impactants que un pot imaginar-se, la del llac més gran de la illa nord amb els volcans Ruapehu, Tongariro i Ngauruhoe d'uns 2500m, al fons nevats

Llavors, tot va cobrar sentit, i vaig entendre per que la gent és capaç de dormir en una caixa de sabates, poc i malament, cremant la salut per arribar al cinquè infern,(com diria Miguel rios al blues de l'autobús) i quan ja éstava de caure la lagrimeta, vaig mirar cap al terra i vaig pensar:

.... Que faig jo amb les sabates de Jackie!!!.

La illa màgica

Hauria d'estar escrivint des de l'habitació de l'hotel, o potser ni tan sols escriure-ho, i únicament passats uns dies explicar les anècdotes que ens hem anat trobant. Però les coses són com són i no com les imaginem, potser així siguin molt millor, qui sap.

Escric des de l'avió, quan són les 10:15 aproximadament de la nit, a l'espera de poder despegar, el curiós del cas és que hauríem d'estar volant cap a Christchurch, la "capital" de la illa sud de Nova Zelanda però.,

Marco i Jackie són una parella que, a ell, el vam conèixer en el vol a Austràlia quan vam fer escala a Bangkok, i des de llavors ens hem fet bons amics, a ella, ens la va presentar uns dies després, havien començat una relació.

10:25 de la nit encara estan carregant les maletes!!,

Fa una setmana, Marco ens va proposar fer un viatge junts, per New Zealand, ell necessitava sortir del país per renovar la seva assegurança medica, i podíem aprofitar-ho per fer un viatge en caravana, compartir despeses i aprofitar les bones ofertes que es trobaven en companyies aèrees.

Així que gairebé sense pensar-ho o pensant-ho bé, potser, vam dir que si.

10:45, L'avió comença a despegar, per fi ens movem, possiblement arribarem a les 3 de la matinada, hora local.

Així que després de mirar vols i possibilitats, decidim que fer una ruta per la illa sud, visitar les glaceres i fiords seria la millor opció de totes, solsament teníem un dubte, Jackie, que va decidir apuntar-se al viatge després de veure que ens anàvem els tres, solament disposava d'una setmana de vacances, així que havíem de pensar en la forma de poder encaixar-ho tot.

Estem tenint bastants turbulències en el viatge, encara que sembla que la companyia de vols de baix cost en la qual volem, després del canvi de plans inesperat ens ofereix, sopar i begudes gratis, Montse es desperta del seu petit somni i ens mengem un sándwich de pesto, chicken & sundried tomato amb una coca-cola, són les 11:15 de la nit, cafè i m&m's per a postres.

Just 4 dies abans d'agafar aquest vol, tenim una sorpresa inesperada, Jackie ve les dues setmanes, l'han fer fora de la feina, reduccions de costos que no reflecteixen el cost sobre les persones, i sobre la societat, el divendres va ser el seu últim dia, tot encaixa, menys la mala notícia, aquestes coses també passen a Austràlia. Potser un dia, després de treure al mercat el seu nou disc de country, que ve pel setembre, agraeixi aquest darrer divendres.

Em pregunto si trobarem hotel per dormir aquesta nit quan arribem, és possible que s'hagin cancel·lat més vols i sigui difícil trobar un hotel. La companyia en la qual volem, tot i sent de baix cost, es compromet a pagar-nos una nit d'hotel a l'arribada, de 150$, sopar de 35 i esmorçar de 15$ per persona, segons ens donen per escrit en una carta. Tot i així, encara tenim preguntes per a l'hostessa de l'avió, que no té respostes per tots i de cop, ens demana disculpes, i ens diu bastant angoixada, que la carta és una porqueria i que és fins i tot incomprensible en alguns aspectes per a ella, i tornen les disculpes, que per descomptat acceptes i agraeixes, per que veus que darrere d'aquests uniformes hi ha persones que també volen fer bé el seu treball i el teu et preguntes si quan arribin les retallades de costos, i algú li digui que no torni el divendres, quelcom li dirà a la companyia que hi ha beneficis que no surten en el compte de resultats però que resulta que és el que permet tenir beneficis.

Així que el dissabte a la tarda, una vegada en l'aeroport i passats els pertinents controls de seguretat insegurs, vam acabar corrent per arribar a la porta d'embarc d'un avió anunciat sense que sembli que acabi d'arrencar, i aproximadament una mitja hora més tard de l'hora prevista, ens anuncien que a causa del núvol de cendra despresa pel volcà que ha entrat en erupció a Chile de nom impronunciable (Puyehue-Cordó Caulle), l'avió amb destinació Christchurch no pot despegar, ja que aquesta afecta part de la illa sud.

La primera opció que ens ofereixen és esperar fins al dilluns per volar fins allà, però ens adverteixen que no ens poden assegurar que puguem volar, per que desconeixen l'evolució del núvol i la segona opció és la de canviar la destinació, i volar "en uns minuts" a Auckland la capital de la illa nord, amb la possibilitat d'agafar un autobús que en tan sols 20 hores ens deixaria en Christchurch. Així que sense pensar-ho, ens dirigim a l'avió amb destinació Auckland i demà, o més aviat quan surti el sol decidirem que fem.

El pilot ens avisa que estem arribant i anem a aterrar, són les 2:45 hora local.

Potser ara comencem a comprendre per que diuen que aquest país és màgic, mai saps a quina illa aparèixeras, ara entenc el que li va costar a Frodo venir fins a aquí per poder tirar l'anell. Solsament espero que el número de telèfon de Gandalf surti a la guia.

Jo per ser feliç vull un camió.(2)

La següent meta va ser arribar a Philip Island, mundialment coneguda pel circuit de Formula 1 que té i emplaçada a pocs quilòmetres de Melbourne (uns 100), i un es pregunta a quin il·luminat se li va poder haver ocorregut posar un circuit de F1 en una meravella com aquesta.

L'illa està unida al continent per un pont que cal creuar si es volen veure dues coses, la primera és una de les millors reserves Australianes de Koales en el seu habitat natural i dos l'arribada de pingüins nans, els més petits del món. Com els Koales ja hi son allà i els pingüins han d´anar fins allà, ens decidim a preguntar en l'oficina de Turisme de l´ illa a quina hora arribaven aquests aproximadament i la sorprenent resposta va ser: a les 17:46.

Perdó?, Si, és que són molt puntals, normalment cada dia arriben més o menys a aquesta hora, els fem un seguiment i coincideix bastant amb la posta de sol, ens va contestar amablement la noia d'informació. Jo m'esperava alguna cosa com, doncs miri, vostè arribi a les 5 o a les 6, segui, s'espera i si hi ha sort igual els veu!. De fet cal pagar 20 $ per poder entrar al recinte que et condueix a la platja per poder veure'ls, vaja, que podrien passar els anuncis de movierecord 10 minuts abans que arribin!.

Així que davant la total certesa de la trobada, primer ens vam dirigir cap a la reserva de Koales. El Koala, és sense cap mena de dubtes, l'animal més intel·ligent de la terra!, inclòs l'ésser humà, dorm 20 hores al dia, 20!!!, i menja durant quatre, quan surt i quan el sol es posa, dorm en el seu arbre, es desperta i sense haver de moure's, obre la boca, i es jala el seu eucaliptus!.

De fet viuen en els arbres i són més maldestres que jo intentant baixar o pujar d´ell. L'única cosa que els mou a canviar-se d'arbre és quan veuen una femella en l'eucaliptus veí, la miren, es canvien d'arbust torpement, sense necessitat d'aparentar que saben grimpar ni gens, per a què?, i si la femella els accepta, val, i si per contra, els posa aquesta cara que tots els que som lletjos coneixem a la perfecció, ni intenten fer-se el simpàtic, ni les conviden a una copa (d'eucaliptus s'entén), ni es fan el seu amic, ni molt menys aprenen a ballar salsa, la qual cosa pot ser encara més patètic, es donen mitja volta i segueixen menjant eucaliptus en el seu arbre fins que un dia la femella els crida per prendre un eucaplitus ben fred. Mare meva, quina lliçó. Així que després de veure aquests mestres de la seducció, que dic seducció, de la vida, ens vam posar direcció pingüilandia.

Pingüilandia, és un recinte especialment dedicat als pingüins que dona acés a una platja preciosa on solsament accepten pingüins, així que quan entres pases per unes passarel·les elevades de fusta, per no trepitjar el terra, que et condueixen a unes petites graderies des d'on es pot veure l'arribada d'aquests animals. Així que et seus com si d'un cinema d'estiu es tractés a esperar el documental. On una veu en off t'adverteix que vagis amb compte quan marxis del pàrquing no vagi a ser que tinguis un inquilí inesperat en el cotxe, i tu penses, ja està, la broma dolenta de torn.

I sense anuncis pevis ni crispetes per menjar, apareix, l'animal més elegant del planeta, sempre amb el seu vestit a punt preparat pel sopar de gala, i com no, puntuals per a l'ocasió.

Despres d'escoltar els primers sorolls, i de mirar curiós cap a la platja, veus aparèixer, unes aus diminutes d'uns 30-40 cm d'alt, espolsant-se l'aigua del damunt i començant a caminar per la sorra per aconseguir arrivar a la part verda de la illa el més ràpid possible, com dient,”ja era hora!!, per fi em puc treure aquesta humitat del damunt!.”, encara que el més graciós és quan de cop es paren i miren cap a enrere com dient, “on s'haurà ficat el que mancava!”, i quan el que manca apareix, segueixen corrent cap a la part seca de la illa com buscant lloc pel parasol.

Una vegada sembla que ja han arribat tots i et dirigeixes cap a la sortida, apareix davant de tu i sota els teus peus, l'illa repleta de pingüins clacant i buscant a la seva parella per trobar un lloc on empolainar-se i descansar uns dies, vaja el resort de luxe dels pingüins.

Així que després d'un parell d'hores amb la boca oberta, veient l'humans que poden ser els pingüins o els pingüins que podem arrivar a ser els humans amb els pantalons baixats, ens dirigim cap a on es trobava el camió i com no va ser la sorpresa, quan vam veure un pingüí en el Pàrquing just davant el camió!!, que en veure'ns va surtir per cames ajudeu-me (i puc assegurar que són moltíssim més ràpids que nosaltres amb els pantalons baixats).

I és que fins i tot els pingüins saben que per ser feliç cal  un camió encara que els busquin amb cambres frigorífiques, esclar.

Jo per ser feliç vull un camió (1)

Suzana, una bona amiga australiana, necesitava portar des de Melbourne uns quants mobles i objectes personals al seu nou apartament a Manly, potser el barri amb més carisma de Sydney. Així que ens va proposar fer un viatge des de Sydney a Melbourne per la costa durant 3 o 4 dies per després passar uns quants dies més a Melbourne, a casa seva, tornant després junts amb totes les seves coses, solsament hi havia un “problemilla”, el viatge havia de ser en CAMIÓ, ella el llogava i nosaltres el portàvem fins a Melbourne, així que la resposta era òbvia,…. NO!!!.,

Si conduir un cotxe per la costat equivocat de la carretera durant 1000 Km, en un continent com Austràlia, on cal anar esquivant els cangurs com si d'un joc de la Wii es tractés, em semblava complicat, no m'ho volia ni imaginar en un camió de 3 tones.

Però tot NO per resposta, porta associat una excusa, i tenir, en teníem més que Km fins a Melbourne, però…, heu intentat donar alguna vegada una excusa en anglés?..., Així que abans de que fóssim capaços de pronunciar una sola paraula per excusar-nos en aquest idioma ja estàvem al volant del camió a les 8 del matí col·locant els miralls i pregant, l'única cosa que recordo des de la meva primera i única comunió, col·locant el navegador en el vidre de davant, el que no evita que et perdis, però és una víctima propiciatoria única si has de buscar un culpable a la teva incapacitat per trobar la carretera correcta, fins que la Montse es va erigir en defensora del navegador i vam acabar discutint igualment.

Després de passar fins a 4 vegades per Harbour Bridge (no havíem de passar cap) per poder sortir de Sydney, ens vam adreçar cap a  Wollongong, bonic poble de la costa Australiana que està a uns 45 minuts de Sydney, nosaltres, en canvi,  vam trigar gairebé 3 hores en arribar (jo crec que s'allunyava en lloc d'apropar-se), simplement per que se'ns va passar pel cap agafar una carretereta de costa que passava per allà, la mar de bufona per fer en moto però que com li posis el sidecar et vas barrancxvall!!, Així que vam començar el viatge amb unes vistes espectaculars sobre el mar, sobretot quan tènies la sensació de que el camió solsament mantenia 3 rodes sobre la carretera.

Una vegada vam arribar a Wollongong, varem baixar del camió, besar el terra i vam descartar fer mitja volta (jo preferia tornar caminant però Montse i el navegador volien seguir), vam continuar el camí cap a Melbourne amb un ull posat a la carretera i l'altre en el navegador per seguir la ruta més ample.

Així que ens vam posar rodes a la carretera i com que, això si, el millor que té anar dins un camió és que ningú, davant teu, et tapa les vistes, vam començar a gaudir de les magnifiques panorámiques, de les precioses platges de sorra blanca i aigües transparents, dels eucaliptus o gumtree (com els hi diuen els Australians) arribant a la mateixa platja amb uns cels enormes i nets, amb milions de diferents tonalitats de blaus segons la intensitat de la llum del sol, que et deixen amb la sensació de que la fi del món és un bon lloc per anar amb tant se val qui i com.

Així que entre llocs com Jervis Bay, Kiama, o pobles perduts entre dues grans ciutats, on res més passa que deixar que no passi res, varem decidir passar la nit a Narooma, un lloc enmig del no res, bolcat al mar, amb una platja kilométrica, un passeig per regalar-li a la vista el mar i gents amables i simpàtiques, que faria les delícies de qualsevol descobridor de paratges amagats, però que aquí solsament és un punt més enmig de la costa, fins a l´extrem punt que el bonic Motel en el que vam parar a dormir (amb uns més que agradables propietaris i un dels pocs que es podien trobar), estava buit.

Una vegada aparcat el camió després d'una llarga jornada de carretera i manta, uns 400 Km, vaig pensar que per fi podia experimentar el que aquella famosa cançó de Loquillo, que tots els que tenim més de 30 hem cantat alguna que altra vegada…….però a mi, que me’l deixin conduir per Austràlia.

I sembla que va ser ahir que...

Com diria la meva mare, “i sembla que va ser ahir que…..”, doncs no, ja fa gairebé 4 mesos que estem capxvall. Així que potser ha arribat el moment de passar comptes, i posar-se a plorar!, encara que francament ens han passat moltes més coses bones que dolentes, i de les dolentes cap que ens vagi a deixar seqüeles!, excepteeee, allò del surf, el mal de queixal, l'entrevista en el restaurant, el.., bé deixe-m´ho estar!.

Quan veia espanyols pel món (gran programa de ciència ficció), sempre hi havia una pregunta que feien i la resposta de la gent oscil·lava entre el menjar i la família, i tu et quedaves amb cara de.., doncs que original.

A la pregunta de “què és el que més t´anyores de Casa?”, més d'un devia sentir-se la mar d'incomodo, i no diguem la família en escoltar la resposta, per que si aquesta era el fuet , a veure que li expliques als teus pares quan els truquis després de l'emissió del programa, tret que siguin els de l'anunci de casa Tarradellas!.

El cas, és que suposo que més d'un es farà aquesta pregunta, així que intentarem respondre-la, i no, no és el fuet!, encara que ara mateix em menjaria un entrepà del embotit en qüestió!. (que fart que  estic del pernil dolç!!!, a aquest pas li acabaré dient pernil amarg!, de l'amargor que m'entra quan el menjo) per que aquí tens dues opcions de sandwich, Pernil dolç amb formatge o sense formatge!, però la veritat és que de moment no trobem a faltar excesivament el menjar, suposo que saber que un dia d'aquests tornem ajuda bastant.

Una de les coses de les quals t'en adones quan pases bastant temps lluny de teva casa i més si la cultura és diferent, és que cada lloc té un ànima diferent, l'ànima de Sydney, almenys per a nosaltres, la composen les persones que hem conegut i amb les quals anem convivint, els seus carrers, els llocs que freqüentem, els costums de la gent, el seu humor, el color de la llum, i no m'imagino aquí ni a la meva família ni als meus amics, simplement per que seria com imaginar-se un cangur saltant per la platja de la Barceloneta.

Però l'Ànima de Sydney no té res a veure amb l'ànima de Barcelona, ni els seus carrers, ni les seves gents, ni els seus costums, ni les seves platges, ni el color de la llum, no dic que sigui ni millor ni pitjor, com no es poden comparar dues persones sota aquests paràmetres, però en l'ànima de Barcelona estan les nostres famílies, els nostres amics, els nostres llocs, i els nostres records, i això, això és el que trobem a faltar.

Així que si algú em pregunta, Què és el que t´anyores de casa? Doncs, que vols que sigui, a tots vosaltres, cony, després de tot, menjar Pernil Amarg tampoc és tan dur, el difícil és passar molt de temps lluny de la gent que t´estima i que estimes. Encara que sembli que va ser ahir que ……