Si us dic que existeix un lloc al planeta, que a escassos metres d'una platges precioses, es troben muntanyes de mes de 2500 metres d'alçada amb els seus cims nevats, que en les seves aigües es banyen, dofins, lleons marins, foques i balenes, i us demanés que li poséssiu nom, la majoría coincidiríem a anomenar-ho "el paradís". Els Maoríes li van posar el nom de Kaikoura i se suposa que des d'aquesta península de la illa sud, el Semideui Maui-Tikitiki va posar les seves posaderes per pescar l'illa nord de Nova Zelanda. Pesqués o no des d'aquí l'illa el tal Tikitiki, no tinc cap mena de dubte que és un lloc destinat als Déus de la religió que siguin.
La nostra primera parada a la illa sud, després de superar les nostres estretors dins la caravana, ens va regalar aquest lloc i per celebrar la trobada amb el paradís ens vam enrolar en una petita excursió per poder veure les balenes, abans de que l'estupidesa humana acabi amb elles.
Així que entre l'excitació i l'expectació vam pujar al vaixell amb el que vam anar a veure les bèsties que habiten aquest lloc, tal com feien les ànimes dels grecs que ajudats pel barquer Caronte creuaven el riu Aqueronte fins a arrivar al món dels Déus.
15 minuts després d'haver sortit, de sobte, el vaixell es va parar i al crit de balena a la vista, la dotzena de persones que anàvem en el vaixell vam sortir disparats a coberta de tal forma que jo no descarto que algun caigués per la borda.
Als pocs minuts d'estar buscant una balena en el mar com si sapiguessim que haviem de veure, el capità ens va demanar que tornéssim als nostres llocs ja que havíem d'anar a un altre lloc a buscar-les, així que ens vam anar tots a seure com si ens haguessin trencat la joguina nova.
La bona notícia va arribar als pocs minuts de travessia on al crit d'alguna cosa es mou al mar, ens vam amuntegar tots una altra vegada i van aparèixer uns animalets, rapidisims, juganers i graciosos anomenats dofins. La majoria de nosaltres hem vist un, dos i potser fins a tres fent piruetes als parcs aquàtics, però quan un veu uns 500 al mar, fent piruetes, saltant i volant al costat del vaixell, la imatge és aclaparant, senzillament per que la vista ni tan sols abasta a veure a tots aquests fantàstics cetacis alhora i el cervell a comprendre que està succeint.
I quan encara ens estàvem recuperant d'aquesta impressió, de cop, va aparèixer un dels animals mes impactants que solquen els mars i habiten la terra. Les balenes són mamífers que necessiten sortir a la superfície uns 15 min. per agafar aire i tornar a submergir-se una altra vegada, fins a un màxim de 2 hores i mitja.
Per a una persona que el peix mes gran que ha vist a la seva vida, sense tenir en compte els de la peixateria, són els que es troben en la peixera dels nebots de Montse, veure una balena és un treball de comprensió de l'incomprensible. Després de milions de documentals, fotografies i històries sobre balenes, la primera visió d'aquestes sempre agafa d'imprevist i esglaia, com esglaia tot el que la naturalesa ens ha donat i l'home s'entesta en no valorar en la seva justa mesura, suposo que perquè aquestes mesures són massa grans perquè alguns les puguin entendre.
Però si hi ha un moment màgic, aquest moment és el de la sumersió de la balena a les profunditats. En l'era de les computadores, robots, avions transoceànics i xarxes socials, la visió d'aquest instant deixa en dubte tot el que l'home ha creat i del que se sent tan orgullós, per que Mai, Mai l'home serà capaç de reproduir, ni amb computadors, ni robots, i molt menys a les xarxes socials, la imatge d'una gegantesca cua de balena elevant-se entre el cel i el mar per tornar a desaparèixer per les profunditats de les que va venir.
Potser, els maories tinguessin raó, i aquest semideu que va pescar l'illa nord des de la sud, encara es trobi per aquí, en les profunditats, deixant-se veure de tant en tant per respirar,i tots puguem compartir una mica de la seva divinitat, per que desprès de tot ¿Qui voldría marxar del paradís?
