Embolica que fa fort

Com no ens venia de gust esperar la resposta de la companyia aèria per saber com arribar fins al nostre destí inicial i ells no van mostrar cap interès en què arribéssim, l'empresa que ens llogava la campervan, per sort, no va tenir inconvenient en què la recollíssim a Auckland i la deixéssim en Christchurch, sense cap càrrec!!. Potser per aquest motiu, ens va obsequiar amb una discreta furgoneta de color verd i lila, i una dona en el sostre en postura sensual enviant un petó, amb la que passar inadvertits.

Així que vam seguir amb els nostres canvis de plans i vam decidir anar a la recerca del nostre  destí, per terra i per mar, això si, ja que ens havien donat la possibilitat de veure l'illa nord, Anàvem a desaprofitar-la?, doncs si, als nostres companys de viatge se'ls va acudir anar a veure hobbiton, el lloc on es van rodar les escenes de les cases dels hobbits a la película del senyor dels anells (Genial, et vas a l'altra punta del món per veure cases de nans amb peus de gegants i portes rodones). Una vegada allí en vam assabentar que per construir-ho van haver de recorrer a l´exercit Neocelandés, la qual cosa ben pensat tampoc és tan excepcional, en un país amb només 4 milions a habitants i 70 milions d'ovelles, van haver d'escollir entre l'exercit o les ovelles, encara sort que no es va rodar a Espanya, si han de triar entre la cabra i l'exercit, a la pobre la maten a treballar.

Varem reprendre el nostre camí amb la ferma promesa d'intentar arribar a la illa sud en el menor temps possible però almenys podent visitar les icones de la nord, encara que això ens obligués a conduir en algun moment sense llum del dia. Així, entre paisatges pensats per somiar, se'ns va fer de nit amb el que vam haver de parar en un car park. Aquests són espais per a caravanes, que es troben en la majoria de pobles i ciutats en Nova Zelanda, amb banys i dutxes públiques, mes nets i polits que els de molts hotels, fins i tot fan competicions per veure quin és el més net i més cuidat.

El car park en qüestió estava situat en Taupo, i allà va començar el drama, com aconsegueixes cuinar, canviar-te, sopar i dormir en una caixa de sabates, 4 persones?,La veritat? No ho aconsegueixes, cuines malament, sopars poc, gairebé ni et canvies i dorms amb malsons, vaja que solsament ens va faltar la Mercèdes Milá amb connexions en directe.

Però el pitjor, va arribar al dematí, que per descomptat va ser molt, molt d´hora. Al desordre li vam posar color, però això no va ser res comparat amb la temptativa de vestir-se en la hortera caixa de sabates en la que dormíem. Després que em posés els calçotets de Marco, Montse els meus, Marco les calces de Jackie i Jackie, bé Jackie no ho se, ni era qüestió de preguntar-li.( i menys en anglès), vam intentar posar més desordre en el desordre generalitzat el que ho va convertir en el caos, i quan ja em temia l'arribada dels germans Marx, amb Groucho i el seu germà Harpo amb arpa inclosa, entrant per la porta posterior de la furgo i dient això de :” Caramba , no li seria mes fàcil ficar la cabina dins de la maleta?.” de cop, com si d'una equació quàntica es tractés, es va fer la llum, i per fi, vaig trobar el forat dels meus pantalons, Montse els seus sostens, Marco el seu jersei de 300$ (no se si he comentat que és italià), i Jackie, bé, Jackie suposo que ho va trobar tot per que va sortir de la caixa vestida, i de cop, com una bon cop de puny a la cara, i no va ser el fred que tallava la cara com a fulles d´afeitar, ens va despertar una de les imatges més impactants que un pot imaginar-se, la del llac més gran de la illa nord amb els volcans Ruapehu, Tongariro i Ngauruhoe d'uns 2500m, al fons nevats

Llavors, tot va cobrar sentit, i vaig entendre per que la gent és capaç de dormir en una caixa de sabates, poc i malament, cremant la salut per arribar al cinquè infern,(com diria Miguel rios al blues de l'autobús) i quan ja éstava de caure la lagrimeta, vaig mirar cap al terra i vaig pensar:

.... Que faig jo amb les sabates de Jackie!!!.