La illa màgica

Hauria d'estar escrivint des de l'habitació de l'hotel, o potser ni tan sols escriure-ho, i únicament passats uns dies explicar les anècdotes que ens hem anat trobant. Però les coses són com són i no com les imaginem, potser així siguin molt millor, qui sap.

Escric des de l'avió, quan són les 10:15 aproximadament de la nit, a l'espera de poder despegar, el curiós del cas és que hauríem d'estar volant cap a Christchurch, la "capital" de la illa sud de Nova Zelanda però.,

Marco i Jackie són una parella que, a ell, el vam conèixer en el vol a Austràlia quan vam fer escala a Bangkok, i des de llavors ens hem fet bons amics, a ella, ens la va presentar uns dies després, havien començat una relació.

10:25 de la nit encara estan carregant les maletes!!,

Fa una setmana, Marco ens va proposar fer un viatge junts, per New Zealand, ell necessitava sortir del país per renovar la seva assegurança medica, i podíem aprofitar-ho per fer un viatge en caravana, compartir despeses i aprofitar les bones ofertes que es trobaven en companyies aèrees.

Així que gairebé sense pensar-ho o pensant-ho bé, potser, vam dir que si.

10:45, L'avió comença a despegar, per fi ens movem, possiblement arribarem a les 3 de la matinada, hora local.

Així que després de mirar vols i possibilitats, decidim que fer una ruta per la illa sud, visitar les glaceres i fiords seria la millor opció de totes, solsament teníem un dubte, Jackie, que va decidir apuntar-se al viatge després de veure que ens anàvem els tres, solament disposava d'una setmana de vacances, així que havíem de pensar en la forma de poder encaixar-ho tot.

Estem tenint bastants turbulències en el viatge, encara que sembla que la companyia de vols de baix cost en la qual volem, després del canvi de plans inesperat ens ofereix, sopar i begudes gratis, Montse es desperta del seu petit somni i ens mengem un sándwich de pesto, chicken & sundried tomato amb una coca-cola, són les 11:15 de la nit, cafè i m&m's per a postres.

Just 4 dies abans d'agafar aquest vol, tenim una sorpresa inesperada, Jackie ve les dues setmanes, l'han fer fora de la feina, reduccions de costos que no reflecteixen el cost sobre les persones, i sobre la societat, el divendres va ser el seu últim dia, tot encaixa, menys la mala notícia, aquestes coses també passen a Austràlia. Potser un dia, després de treure al mercat el seu nou disc de country, que ve pel setembre, agraeixi aquest darrer divendres.

Em pregunto si trobarem hotel per dormir aquesta nit quan arribem, és possible que s'hagin cancel·lat més vols i sigui difícil trobar un hotel. La companyia en la qual volem, tot i sent de baix cost, es compromet a pagar-nos una nit d'hotel a l'arribada, de 150$, sopar de 35 i esmorçar de 15$ per persona, segons ens donen per escrit en una carta. Tot i així, encara tenim preguntes per a l'hostessa de l'avió, que no té respostes per tots i de cop, ens demana disculpes, i ens diu bastant angoixada, que la carta és una porqueria i que és fins i tot incomprensible en alguns aspectes per a ella, i tornen les disculpes, que per descomptat acceptes i agraeixes, per que veus que darrere d'aquests uniformes hi ha persones que també volen fer bé el seu treball i el teu et preguntes si quan arribin les retallades de costos, i algú li digui que no torni el divendres, quelcom li dirà a la companyia que hi ha beneficis que no surten en el compte de resultats però que resulta que és el que permet tenir beneficis.

Així que el dissabte a la tarda, una vegada en l'aeroport i passats els pertinents controls de seguretat insegurs, vam acabar corrent per arribar a la porta d'embarc d'un avió anunciat sense que sembli que acabi d'arrencar, i aproximadament una mitja hora més tard de l'hora prevista, ens anuncien que a causa del núvol de cendra despresa pel volcà que ha entrat en erupció a Chile de nom impronunciable (Puyehue-Cordó Caulle), l'avió amb destinació Christchurch no pot despegar, ja que aquesta afecta part de la illa sud.

La primera opció que ens ofereixen és esperar fins al dilluns per volar fins allà, però ens adverteixen que no ens poden assegurar que puguem volar, per que desconeixen l'evolució del núvol i la segona opció és la de canviar la destinació, i volar "en uns minuts" a Auckland la capital de la illa nord, amb la possibilitat d'agafar un autobús que en tan sols 20 hores ens deixaria en Christchurch. Així que sense pensar-ho, ens dirigim a l'avió amb destinació Auckland i demà, o més aviat quan surti el sol decidirem que fem.

El pilot ens avisa que estem arribant i anem a aterrar, són les 2:45 hora local.

Potser ara comencem a comprendre per que diuen que aquest país és màgic, mai saps a quina illa aparèixeras, ara entenc el que li va costar a Frodo venir fins a aquí per poder tirar l'anell. Solsament espero que el número de telèfon de Gandalf surti a la guia.

Jo per ser feliç vull un camió.(2)

La següent meta va ser arribar a Philip Island, mundialment coneguda pel circuit de Formula 1 que té i emplaçada a pocs quilòmetres de Melbourne (uns 100), i un es pregunta a quin il·luminat se li va poder haver ocorregut posar un circuit de F1 en una meravella com aquesta.

L'illa està unida al continent per un pont que cal creuar si es volen veure dues coses, la primera és una de les millors reserves Australianes de Koales en el seu habitat natural i dos l'arribada de pingüins nans, els més petits del món. Com els Koales ja hi son allà i els pingüins han d´anar fins allà, ens decidim a preguntar en l'oficina de Turisme de l´ illa a quina hora arribaven aquests aproximadament i la sorprenent resposta va ser: a les 17:46.

Perdó?, Si, és que són molt puntals, normalment cada dia arriben més o menys a aquesta hora, els fem un seguiment i coincideix bastant amb la posta de sol, ens va contestar amablement la noia d'informació. Jo m'esperava alguna cosa com, doncs miri, vostè arribi a les 5 o a les 6, segui, s'espera i si hi ha sort igual els veu!. De fet cal pagar 20 $ per poder entrar al recinte que et condueix a la platja per poder veure'ls, vaja, que podrien passar els anuncis de movierecord 10 minuts abans que arribin!.

Així que davant la total certesa de la trobada, primer ens vam dirigir cap a la reserva de Koales. El Koala, és sense cap mena de dubtes, l'animal més intel·ligent de la terra!, inclòs l'ésser humà, dorm 20 hores al dia, 20!!!, i menja durant quatre, quan surt i quan el sol es posa, dorm en el seu arbre, es desperta i sense haver de moure's, obre la boca, i es jala el seu eucaliptus!.

De fet viuen en els arbres i són més maldestres que jo intentant baixar o pujar d´ell. L'única cosa que els mou a canviar-se d'arbre és quan veuen una femella en l'eucaliptus veí, la miren, es canvien d'arbust torpement, sense necessitat d'aparentar que saben grimpar ni gens, per a què?, i si la femella els accepta, val, i si per contra, els posa aquesta cara que tots els que som lletjos coneixem a la perfecció, ni intenten fer-se el simpàtic, ni les conviden a una copa (d'eucaliptus s'entén), ni es fan el seu amic, ni molt menys aprenen a ballar salsa, la qual cosa pot ser encara més patètic, es donen mitja volta i segueixen menjant eucaliptus en el seu arbre fins que un dia la femella els crida per prendre un eucaplitus ben fred. Mare meva, quina lliçó. Així que després de veure aquests mestres de la seducció, que dic seducció, de la vida, ens vam posar direcció pingüilandia.

Pingüilandia, és un recinte especialment dedicat als pingüins que dona acés a una platja preciosa on solsament accepten pingüins, així que quan entres pases per unes passarel·les elevades de fusta, per no trepitjar el terra, que et condueixen a unes petites graderies des d'on es pot veure l'arribada d'aquests animals. Així que et seus com si d'un cinema d'estiu es tractés a esperar el documental. On una veu en off t'adverteix que vagis amb compte quan marxis del pàrquing no vagi a ser que tinguis un inquilí inesperat en el cotxe, i tu penses, ja està, la broma dolenta de torn.

I sense anuncis pevis ni crispetes per menjar, apareix, l'animal més elegant del planeta, sempre amb el seu vestit a punt preparat pel sopar de gala, i com no, puntuals per a l'ocasió.

Despres d'escoltar els primers sorolls, i de mirar curiós cap a la platja, veus aparèixer, unes aus diminutes d'uns 30-40 cm d'alt, espolsant-se l'aigua del damunt i començant a caminar per la sorra per aconseguir arrivar a la part verda de la illa el més ràpid possible, com dient,”ja era hora!!, per fi em puc treure aquesta humitat del damunt!.”, encara que el més graciós és quan de cop es paren i miren cap a enrere com dient, “on s'haurà ficat el que mancava!”, i quan el que manca apareix, segueixen corrent cap a la part seca de la illa com buscant lloc pel parasol.

Una vegada sembla que ja han arribat tots i et dirigeixes cap a la sortida, apareix davant de tu i sota els teus peus, l'illa repleta de pingüins clacant i buscant a la seva parella per trobar un lloc on empolainar-se i descansar uns dies, vaja el resort de luxe dels pingüins.

Així que després d'un parell d'hores amb la boca oberta, veient l'humans que poden ser els pingüins o els pingüins que podem arrivar a ser els humans amb els pantalons baixats, ens dirigim cap a on es trobava el camió i com no va ser la sorpresa, quan vam veure un pingüí en el Pàrquing just davant el camió!!, que en veure'ns va surtir per cames ajudeu-me (i puc assegurar que són moltíssim més ràpids que nosaltres amb els pantalons baixats).

I és que fins i tot els pingüins saben que per ser feliç cal  un camió encara que els busquin amb cambres frigorífiques, esclar.

Jo per ser feliç vull un camió (1)

Suzana, una bona amiga australiana, necesitava portar des de Melbourne uns quants mobles i objectes personals al seu nou apartament a Manly, potser el barri amb més carisma de Sydney. Així que ens va proposar fer un viatge des de Sydney a Melbourne per la costa durant 3 o 4 dies per després passar uns quants dies més a Melbourne, a casa seva, tornant després junts amb totes les seves coses, solsament hi havia un “problemilla”, el viatge havia de ser en CAMIÓ, ella el llogava i nosaltres el portàvem fins a Melbourne, així que la resposta era òbvia,…. NO!!!.,

Si conduir un cotxe per la costat equivocat de la carretera durant 1000 Km, en un continent com Austràlia, on cal anar esquivant els cangurs com si d'un joc de la Wii es tractés, em semblava complicat, no m'ho volia ni imaginar en un camió de 3 tones.

Però tot NO per resposta, porta associat una excusa, i tenir, en teníem més que Km fins a Melbourne, però…, heu intentat donar alguna vegada una excusa en anglés?..., Així que abans de que fóssim capaços de pronunciar una sola paraula per excusar-nos en aquest idioma ja estàvem al volant del camió a les 8 del matí col·locant els miralls i pregant, l'única cosa que recordo des de la meva primera i única comunió, col·locant el navegador en el vidre de davant, el que no evita que et perdis, però és una víctima propiciatoria única si has de buscar un culpable a la teva incapacitat per trobar la carretera correcta, fins que la Montse es va erigir en defensora del navegador i vam acabar discutint igualment.

Després de passar fins a 4 vegades per Harbour Bridge (no havíem de passar cap) per poder sortir de Sydney, ens vam adreçar cap a  Wollongong, bonic poble de la costa Australiana que està a uns 45 minuts de Sydney, nosaltres, en canvi,  vam trigar gairebé 3 hores en arribar (jo crec que s'allunyava en lloc d'apropar-se), simplement per que se'ns va passar pel cap agafar una carretereta de costa que passava per allà, la mar de bufona per fer en moto però que com li posis el sidecar et vas barrancxvall!!, Així que vam començar el viatge amb unes vistes espectaculars sobre el mar, sobretot quan tènies la sensació de que el camió solsament mantenia 3 rodes sobre la carretera.

Una vegada vam arribar a Wollongong, varem baixar del camió, besar el terra i vam descartar fer mitja volta (jo preferia tornar caminant però Montse i el navegador volien seguir), vam continuar el camí cap a Melbourne amb un ull posat a la carretera i l'altre en el navegador per seguir la ruta més ample.

Així que ens vam posar rodes a la carretera i com que, això si, el millor que té anar dins un camió és que ningú, davant teu, et tapa les vistes, vam començar a gaudir de les magnifiques panorámiques, de les precioses platges de sorra blanca i aigües transparents, dels eucaliptus o gumtree (com els hi diuen els Australians) arribant a la mateixa platja amb uns cels enormes i nets, amb milions de diferents tonalitats de blaus segons la intensitat de la llum del sol, que et deixen amb la sensació de que la fi del món és un bon lloc per anar amb tant se val qui i com.

Així que entre llocs com Jervis Bay, Kiama, o pobles perduts entre dues grans ciutats, on res més passa que deixar que no passi res, varem decidir passar la nit a Narooma, un lloc enmig del no res, bolcat al mar, amb una platja kilométrica, un passeig per regalar-li a la vista el mar i gents amables i simpàtiques, que faria les delícies de qualsevol descobridor de paratges amagats, però que aquí solsament és un punt més enmig de la costa, fins a l´extrem punt que el bonic Motel en el que vam parar a dormir (amb uns més que agradables propietaris i un dels pocs que es podien trobar), estava buit.

Una vegada aparcat el camió després d'una llarga jornada de carretera i manta, uns 400 Km, vaig pensar que per fi podia experimentar el que aquella famosa cançó de Loquillo, que tots els que tenim més de 30 hem cantat alguna que altra vegada…….però a mi, que me’l deixin conduir per Austràlia.